2 de 9 amb folre i manilles - 1993

(comentari que apareix a la revista castells n.28 sobre el primer dos de nou amb folre i manilles, un exercici per activar la memòria, analitzar el present, i somniar el futur dels castells)

El primer dos de nou amb folre i manilles de 1993.

No parlaré aquí del castell des d’un punt de vista tècnic, exposaré alguns dels fets que van canviar arrel d’aquell esdeveniment. Quan anàvem preparant la Colla en l’esdevenir de la temporada 1993 repetíem una vegada i una altra la necessitat que tothom vingués a assaig i a les actuacions. I també repetíem que, si tot anava bé, en la diada de la colla provaríem un nou castell, que no s’havia fet mai. (vegeu, si les podeu obtenir, les cartes de “la Tècnica” en els butlletins Colla de l’any 1993).

Del 1988 al 1993, als Minyons, el (singular) castell de nou era un objectiu de temporada.

Cal situar-nos abans de tot en el context d’una colla com els Minyons de Terrassa a inicis de la temporada 1993. Per a molta gent que fa castells ara a la colla és molt difícil de copsar. Anàvem cap amunt. Però a molt poca velocitat: l’any 1988 havíem carregat el 3/9f. L’any 1989 el descarregàvem. L’any 1990 només varem carregar el 3/9f, el 4/9f amb folre és quedaria en intent. L’any 1991 varem carregar el 4/9f. I l’any 1992 el varem descarregar. També, val a dir, que en tot l’any 1992 només varem descarregar en una ocasió el 2/8f.

En definitiva, a inicis del 1993, i des de l’any 1988 havíem assolit carregar o descarregar cinc vegades un castell de 9 amb folre. Cinc castells de nou en cinc anys. Ara pot semblar poc, però de fet, eren els sostre dels castells. Per a nosaltres i per a la resta de les colles que els feia: la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la Colla Joves dels Xiquets de Valls i els Castellers de Vilafranca. Aquell mateix any 1993 també s’hi sumaria la Colla Jove de Tarragona.

Per fer un pas qualitatiu calia prémer el gas durant la temporada. Molt més. Ho teníem molt clar quan un dissabte gèlid del mes de gener, (a Vilafranca), amb el Nani vàrem animar-nos a dissenyar una comissió tècnica en la que vaig poder comptar amb un equip sensacional. Dit i fet, abans de començar l’actuació de la diada de la colla del 1993, els Minyons ja comptàvem tres castells de nou amb folre i també havíem completat en sis ocasions el 2/8f (més una carregada a Reus).

Els Xiquets de Valls, el Vendrell i Vilafranca com a referents històrics. Perden la iniciativa.

Carregar el 2/9fm va significar un primer trencament amb quelcom que havia restat inalterable més de 100 anys. Els castells s’havien concebut (i modificat) sempre a Valls. És veritat que els Castellers de Vilafranca van intentar abans que nosaltres la “torre” de 9 amb folre i manilles. Però els seus diferents dissenys tècnics no varen prosperar. Si la “sobreexplotació” pilanera dels anys 90 iniciada a Vilafranca hagués arribat uns pocs decennis abans, potser, els Nens del Vendrell haurien tingut la seva pròpia opció amb el 3/8a. Però dubto que els hagués passat mai pel cap dissenyar un castell fora de l’ortodòxia vallenca; l’apreciat Ton mai em va mencionar aquesta possibilitat.

Un nou model de Colla a imitar.

El 2/9fm va posar en relleu no només unes determinades capacitats tècniques de la colla, i l’audàcia en inventar un nou castell. Va ser la rubrica a l’acceptació de que el model de Colla que els Minyons havia plantejat, ja de feia anys, era un model d’èxit, no només social sinó el que és més important i incontestable: també a nivell tècnic. Ara potser fa riure pensar-ho, però tant la plena incorporació de les dones, una vida social més enllà de l’activitat castellera, irreverència amb l’statu quo (que s’ha anat moderant amb els anys), una visió de la cultura popular allunyada de posicions costumistes, facilitar un punt de trobada del joves urbans, etc., eren llavors uns actius que la Colla va saber usar en benefici dels castells. I a partir de llavors moltes colles, la majoria, van fer seu el model.

Gallina de piel

“L’han carregat!”, (repetiu, cridant, set vegades). En el món virtual, quan la gent veu aquest castell pel youtube encara se li posa la pell de gallina. Aquell 21 de novembre, el Raval de Montserrat, estava farcit de la flor i nata del món casteller. Jo crec que la majoria eren (molt) escèptics amb les nostres possibilitats d’èxit. Alguns fins i tot negaven la viabilitat del projecte. D’altres, més prudents, venien a prendre bona nota. Al marge però d’aquest petit món de factòtums castellers, el castell va rebre (misteris de la comunicació) una repercussió televisiva i social sense precedents. Per primer cop, tot i que ja es feien castells de 9 des del 1981, la televisió va trobar una connexió amb els castells clara. A partir d’aquí la reacció va ser en cadena. L’impacte de l’esdeveniment va superar àmpliament qualsevol expectativa que haguéssim pensat mai als Minyons. La “tele” va saber retransmetre per primera vegada la sensibilitat que es respira en els castells. Aquesta visió va passar per damunt un munt d’estereotips que, encara ara, llasten la mediocre informació que es dona sobre el fet casteller en la mitjans de masses convencionals.

Globalització i/o expansió. Banalització i/o rànquings.

La globalització cal entendre-la com la extensió i reproducció de les colles de castells als 90. Mireu sinó: una primera tanda de noves colles dels setantes que va fer augmentar d’un total d’unes 10 a un total d’unes 20. El nombre de colles existents al 1982 era de 23 i al 1992 26. Del 1993 al 1997 en tant sols 4 anys el nombre de Colles va augmentar fins a 56!. Es va més que doblar. Van aparèixer tota mena de possibles mutacions, que amb notables excepcions, no han aportat res al món casteller. Les variants castelleres lúdico-festives, de serveis socials, de barretina, grupuscles, escissions, etc. han vingut a engruixir un llistat interminable de projectes castellers.

També, a remolc d’aquesta globalització algunes colles van passar a fer castells de nou com xurros. I els objectius van ser des de llavors tots els castells de gamma superiors al 3 i 4 de nou amb folre. (que s’havien fet en comptagotes al segle XIX). Els detalls, els teniu en la bibliografia castellera. Davant d’aquesta allau de colles i castells, els periodistes atiats per una banda per l’estratègia de les grans colles, com també per la facilitat amb la que “entra” un rànquing van limitar el cos de la seva informació als rànquings. O sigui, per exemple, si sou de la colla número 34: all i agua. O també, val, si heu fet el 4 de 9 sense folre però uns més espavilats donen un “cop d’efecte” no teniu res a pelar. No us hi mateu.

Programació a llarg termini versus programació tàctica.

La velocitat en la gestació dels consecució del 2 de 9 era fruit d’un treball metòdic. Com el bon vi. De fet, crec que el gran nivell assolit en les colles punteres als norantes va ser fruit d’un llarg pas d’aprenentatge als vuitantes. D’aquesta manera, en general les “cares” (amb noms i cognoms) dels castellers de tronc dels castells de 9 i superiors, han tingut una renovació ínfima. Això ha permès viure de rendes durant bona part del primer decenni dels 2000 a moltes colles punteres. El treball a llarg termini ha deixat pas als moviments tàctics i especulatius. En la temporada 2009 ho hem pogut observar, amb castells portats a plaça molt lluny de les seves possibilitats. Entres les colles que surtin ara de la renovació dels castellers que pujaven aquell ja llunyà 1993 (i ja fa anys) són les que tindran més futur. Algunes ja han endegat el camí.

Un pas més. Feina per fer.

Finalment, recordar que la tècnica de les manilles del dos de nou, va poder donar pas, evolucionada, a castells com el pilar de vuit o el tres de deu. Però no soc gens nostàlgic. Altres vies de treball han estat menys fructíferes, i els castells anomenats nets s’han vist descarregats en ben poques ocasions. I el 3 de 9, el meu castell somniat mil i una vegades, mai. Qui s’anima?

A Montserrat

Avui he anat a Montserrat en bici. Ha estat una mica improvitzat. De fet quan he marxat de casa, tard, a les 9 a.m. feia una temps una mica rúfol, insegur. Però m'he anat animant. Ara ja fa un any ho vaig fer i volia tornar-ho a provar.
L'itinerari és força distret, això sí, sempre per asfalt. Passar pels centres de Viladecavalls, d'Olesa, o per Monistrol, un matí dissabte del més de juliol és una experiència interessant. La poca gent que volta pels carrers sembla estar poc ocupada, com si esperessin veure venir les vacances.

El riu Llobregat baixava esplèndid, curull. Ple de riba a riba. Amb brogit. Pel riu vaig veure vagarejar un bernat pescaire. Fa anys aquest fet seria inimaginable.

A l'inici de la carretera de Monistrol a Montserrat em van avançar unes 50-70 motos d'una coneguda marca americana. Això em va fer recordar que ja fa més de trenta anys, estant d'escolta a Santa Cecília, havia vist curses de motos de pujada en costa a la muntanya. Eren motos d'aquí, moltes d'elles dissenyades i construïdes a Martorelles, Esplugues o a qualsevol taller de Barcelona. Els pilots de les motos d'avui duien una estètica estrangera. Com la majoria dels visitants del monestir.

Mentre jo esmorzava un entrepà (a preu d'or), allà on fa anys hi va haver havia l'aparcament "oficial", uns japonesos dinaven pizza. Un"ramat" d'adolescents italianes amb ulleres enormes reien entre elles. Vaig pensar que no havien estat afortunades de poder anar, en les mateixes dates, a Austràlia al congrés mundial de joves catòlics amb Benet XVI. El noi que em va atendre (cobrar) només va saber-me dir una paraula correcte en català: "adéu". Ja se sap, els aires místics de la muntanya impregnen la cultura d'arreu.

Els romeus de terres lleidatanes donaven un aparent toc de normalitat (crec que no eren figurants). I les parades de mató. A Montserrat doncs, com sempre.

De tornada, ja era tard vaig veure un altre ocell, en aquest cas en forma de "pàjara" pujant l'interminable coll des de la Riera de Gaià a Viladecavalls fins Can Trias (1 km). I és que aquests del tour són uns animals!

Brasil-1

Varem estar al Brasil 15 dies. A Rio de Janeiro i a Foz d'Iguazu. Va ser una experiència molt interessant, vivint situacions molt noves per a tots els de casa. De fet tinc reflexions per escriure molts posts al bloc. Avui el primer.

Allà es viu diferent, fa sempre bon temps, tenen molt espai, la natura es desbordant. Per això potser tot és tot molt més fràgil que aquí a casa nostra, un país molt petit, microscòpic. A casa nostra quasi tot està perfectament monitoritzat, controlat, en el bon sentit, per agents diversos. El nostre país és ultra-dens, contrastat, amb arrels abissals. Tenim una necessitat d'ordre perquè tenim molt poc espai.

Moltes vegades he coincidit amb persones dient, com més espai tens a casa, més l'omples. Com més grans son les maletes, més coses te'n duus de viatge.

És una exigència ancestral d'ordre. Potser, la globalització és una descoberta de nou espai per a la humanitat. Un nou espai, no en un sentit territorial estricte, que també. És un nou espai guanyat al territori, a l'economia, a la relació humana, que malbaratem perquè és massa assequible. Perquè ens l'hem trobat de cop. La humanitat quasi sempre actua amb la miopia dels nous-rics.

Desclot i la meva feina.

Arrel de la columna d’opinió del senyor Desclot del passat 8 de novembre on menysprea i posa en qüestió el Baròmetre municipal i, de retruc, totes les enquestes i estudis d’opinió, als professionals que ens dediquem a l’estudi de la realitat social em vénen al cap múltiples qüestions. La nostra feina és tractada pel senyor Desclot en un to que ratlla l’insult, no només cap els professionals que intentem copsar l’opinió pública, sinó també vers el ciutadà que ens ajuda a fer-ho contestant les nostres preguntes. Les múltiples qüestions que se m'acudeixen les resumiré en quatre: unes correccions, una explicació, una consideració i, per últim, una recomanació.

Anem a pams. Les correccions són per a les dades referides a l’enquesta que apunta en el seu comentari: la primera, i ben senzilla, és que on vostè afirma que entre el 30% i el 40% dels entrevistats valoren com a "molt bona" la gestió de l’Ajuntament, la Generalitat de Catalunya i el Govern de l’Estat, hem de dir que els percentatges citats corresponen en realitat a la suma dels que valoren la gestió com a "bona" i "molt bona". Però també podria, si vostè volgués, afirmar que un percentatge només lleugerament inferior , al voltant del 30%, la troba "dolenta" o "molt dolenta". Això seria una altra manera de llegir les dades, igual de certa que l’anterior i probablement més adequada al que vostè volia dir, però sense enganyar ni manipular. En segon lloc, és correcte quan vostè afirma que l’enquesta adjudicava a CiU el 14% del record de vot, però s’equivoca quan afirma que el mateix partit va obtenir un 25% de vot. Si mira els resultats, veurà com CiU va obtenir un 12,5% dels vots sobre el cens (i això, naturalment, inclou els abstencionistes, tal i com també ho fa la intenció de vot); en aquest aspecte, doncs, l’enquesta no va tant errada. Per a la resta de resultats a què vostè fa referència sobre la intenció de vot de març de 2006, francament, no sé on els ha pogut aconseguir, ja que en el material lliurat d’aquesta enquesta no n’hi podrà trobar ni una sola referència. En resum, cap de les dades que vostè aporta en el seu escrit ha estat citada correctament ni està lliure d’errors.

Pel que fa a l’explicació, versarà sobre la intenció de vot a les enquestes. El senyor Desclot posa de manifest de forma indignada la diferència evident entre els resultats de la intenció directa de les enquestes amb la realitat dels resultats de les diverses eleccions. En això, estem d’acord; qualsevol bon observador sap que les persones sovint diuen que faran -o que han fet- una cosa, i després en fan una altra. I aquest és un dels grans problemes que té, sens dubte, la ciència estadística que -entesa com l’eina que apliquem per conèixer la realitat-, té molt per avançar: com la medecina, l’enginyeria, o el periodisme. No he fet mai una defensa corporativa de la professió i per això jo mateix, com tots els que ens dediquem a conèixer la realitat social, ens explicarem sempre que calgui. Davant la realitat evident de la dissonància entre declaracions i fets, normalment s’empren dues solucions a l’hora de preveure els resultats electorals: o bé elaborar una estimació de vot a partir de les respostes dels ciutadans, o bé presentar el record de vot al costat de la intenció. M’explicaré amb dos exemples coneguts: el CIS elabora un estimació de vot a partir de les dades directes de l’enquesta. A l’Ajuntament de Barcelona, des de fa ja més de 10 anys vàrem optar per no fer cap estimació i donar la intenció directa de vot al costat del record de vot. En el cas del CIS, podem dir que l’estimació de vot es realitza a partir d’un model estadístic deductiu, el que vostè anomenaria "cuina", el qual s’obvia explicar degut a la seva complexitat i, que finalment, respon a algun axioma qüestionable per se. A l’Ajuntament fem un exercici més pragmàtic. Usant les dades d’intenció i de record de vot directes (o sigui, sense estimacions ni models), els lectors podem comparar si cada partit te tendència a augmentar o disminuir el seu vot en relació als seus propis votants. A partir d’aquí, els analistes polítics amb capacitat i que ho desitgin disposen de tot el material per poder establir lliurament la seva pròpia interpretació, conclusions o estimacions de vot. A les enquestes municipals vostè no haurà pogut trobar mai cap estimació de vot o d’escons.

Anem a la consideració, que, com a professionals de l’estudi de les opinions dels ciutadans (o víctimes de la ciutat, com vostè prefereix anomenar-los), ens interessa i ens preocupa especialment. I és que l’estudi no és "pretès", sinó que és una realitat objectiva que s’ha recollit i analitzat. Per tant, vostè i qualsevol ciutadà té a la seva disposició tot el material amb el qual s’ha elaborat l’enquesta per tal que el miri del dret i del revés. Li ben asseguro que no serà el primer que ho faci.

Lògicament, els opinadors poden veure el got mig ple o mig buit. Jo entenc i respecto que vostè el vegi mig buit. De tota manera, no li diré mai que és vostè mateix qui se l’ha begut. Segurament, una altra situació, com ara una agradable conversa nocturna en un bar de copes, explicaria l’ús d’un llenguatge diguem-ne més col·loquial. Però en una columna d’opinió publicada en un diari que es diu seriós, no li accepto de cap manera la difamació sobre la manipulació de les dades per molts i diversos motius que no cal que li expliqui i que estic segur que vostè entendrà. Difamació que afecta un munt de gent que realitza la seva feina amb una professionalitat, rigor i dedicació admirables. Una dedicació que li recordo que és deguda a la funció pública i que vostè menysté miserablement. Perquè, amb arguments ben poc treballats, vostè empastifa un exercici de transparència democràtica.

Finalment, amb ànim d’amistosa col·laboració, li recomano un exemple de com ser divertit analitzant la cara oculta de les dades. Li recomano la lectura de "Freakonomics" de S.Levitt i S.Dubner, ambdós col·laboradors del New York Times (diari amb certa reputació). En el llibre trobarà diverses lliçons –recolzades amb rigor científic– de com analitzar exemples de dades publicades per buscar-ne la causalitat d’una manera sorprenent. Un exercici del qual vostè té encara molt per aprendre.

Quan els homes treballen, hi ha perill.

Aquest matí quan he sentit el Bassas anunciant una nova mort a les obres de l'AVE a Barcelona he recordat aquest senyal. Tot seguit ens feia recordar l'enèssim retard en els trens de rodalíes de Renfe (fent burla obertament d'un tall de veu amb unes declaracions de Victor Morlan). A continuació amb un to desenfadat, conectant amb l'helicopter, ens ha recordat que als matins, a les carreteres catalanes hi ha cues. (avui, més).

Ho sento, Bassas, però l'encadenament de noticies m'ha semblat fatal. Sobretot pel "desenfoc"al qual ens sotmet la seva particular selecció dels fets.

M'explico. Hi ha obres a les vies i possiblement, segurament, no s'executen de la millor manera. El més important pel relator es que tot plegat genera retards i maldecaps. Que calen dimissions, que ja n'hi ha prou, etc. Però avui, Bassas, un mort, i ja en van 5?, 10? 12?.

M'explico. Cada dia, Bassas, quantes hores es perden fent cues a les carreteres catalanes? I morts? Però el senyor cotxe, en queda lliure. Esteu millor informats que nosaltres, expliqueu-ho tot. Enfoqueu-vos. Demà tindreu un millor dia, segur.

Un conmuter desitjós que acabin les obres de rodalies.

Mont Perdut

Una entrada al bloc per any... És un ritme elevat. Però avui m'hi poso una altra vegada.

El cap de setmana passat varem anar al Mont Perdut. Hi vaig pujar amb 5 amics (que no surten a la foto). Els amics si vols que ho segueixin sent has de tractar-los com cal. I si no ho has parlat amb ells, no cal que els exposis a una situació que no saps si ells desitgen.

Jo sí que desitjava anar a la muntanya. El Joan fa fa anys que me'n parlava. És per això que em vaig prepara una mica durant l'estiu agafant fons, amb la bicicleta. Ells em van enfilar allà dalt. I ens ho varem passar de conya. Trajecte a Torla, nit al refugi de Gòriz, ascensió al cim en una jornada excel·lent, tornada inacabable per la vall d'Ordesa. Sopar-festa a Torla. I cap a casa.

Els cruiximents m'han durat una bona setmana. Però soc feliç. Ara ja tinc ganes de tornar-hi. Gràcies amics!

Visualitza a google maps

Quina experiència!

Passejant per la Punta de la Banya al Delta de l'Ebre (6/11/2006) varem trobar dues tortugues atrapades per unes xarxes que el temporal havia dut fins la sorra. I nosaltres anavem al mirador a veure els flamencs...

Vam estar més de mitja hora per alliberar-les, no duiem res tallant, però els vidres d'una ampolla de cervesa varen ser útils. Les tortugues estaven dèbils, però amb força suficient per anar en direcció a la mar.

Esperem que tinguin més sort en el futur.

Feia només dos dies que hi vaig ser per aquells paratges deixant-me perdre, amb la bicicleta.

Vaig haver de tornar-hi. Només per veure clarament quin havia estat el passat d'aquell tros de món.

I especular sobre quin seria el seu futur.

Vaig marxar-ne, aquesta vegada amb la cara bruta.

Tornaré d'aquí a un temps. 

Irene

El meu tresor...

Ho ha mirades en llocs que ho valen tot. Es pot viure només per alguns moments intensos com aquest.

Sobretot quan al teu voltant tot es desfà mica a mica. Quan l'intel·lecte humà no és capaç.

Llavors hom pot sentir com els instints més primaris retornen a la pell.

Sense estímuls el món és escombraries. Quan l'ànima venç qualsevol intent d'idea. Quan les idees només són sinòmins de defenses baixes.

No deixaràs mai de meravellar-me. De fer-me sentir jo en tu. I pensar que sempre hi haurà millors oportunitats.

Fins al final

17/10/2005. Els Cardinals anaven perdent 2-4 al cinquè partit semifinals de la post-season. Era la novena i última entrada i aquest resultat els deixava fora de la lluita per la World Series. Un jugador eliminat.

Va ser el moment en el que el cinquè jugador, Albert Pujols (quin nom, oi?) va fer un Home Run de 3 carreres just quan el partit semblava sentenciat. (ho veieu a la foto).

Ni que sigui per acabar donant un cop de bat sempre hi ha esperança. Fins el darrer alè.

Londres, octubre i Munch

El primer cap de setmana de'octubre varem anar a Londres. Va ser una experiència curta però molt interessant. El viatge el varem fer conjuntament amb altres pares i mares de l'ex equip de futbol de l'Arnau. Bona part de viatge el varem dedicar a visitar els llocs més tòpics a la capital anglesa (London Tower, St. Paul, Picadilly, Hyde Park, Big Ben, etc.).

El més interessant però va ser l'escapada que vàrem fer a una exposició del pintor expressionista Munch que es realitza a la Royal Academy of Arts. Va ser realment emocionant observar l'evolució pictòrica i personal de tota una vida vista pel propi autor. Al marge de la seva innegable qualitat artística, (no podria opinar molt més en aquest camp), és frapant comprovar les similituds entre les trajectories vitals humanes, els moments, les pors, les escapades, les revolucions, les pauses, les alegries i el deteriorament. Molt recomenable.

Una altra decoberta interessant va ser l'ambient nocturn als carrers del Soho... però d'això en parlaré més endavant.

Barcelona grisa

A Dole (Jura) a França també s'arriba als 40 graus!


Mostra un mapa més gran