Mont Perdut

Una entrada al bloc per any... És un ritme elevat. Però avui m'hi poso una altra vegada.

El cap de setmana passat varem anar al Mont Perdut. Hi vaig pujar amb 5 amics (que no surten a la foto). Els amics si vols que ho segueixin sent has de tractar-los com cal. I si no ho has parlat amb ells, no cal que els exposis a una situació que no saps si ells desitgen.

Jo sí que desitjava anar a la muntanya. El Joan fa fa anys que me'n parlava. És per això que em vaig prepara una mica durant l'estiu agafant fons, amb la bicicleta. Ells em van enfilar allà dalt. I ens ho varem passar de conya. Trajecte a Torla, nit al refugi de Gòriz, ascensió al cim en una jornada excel·lent, tornada inacabable per la vall d'Ordesa. Sopar-festa a Torla. I cap a casa.

Els cruiximents m'han durat una bona setmana. Però soc feliç. Ara ja tinc ganes de tornar-hi. Gràcies amics!

Visualitza a google maps

Quina experiència!

Passejant per la Punta de la Banya al Delta de l'Ebre (6/11/2006) varem trobar dues tortugues atrapades per unes xarxes que el temporal havia dut fins la sorra. I nosaltres anavem al mirador a veure els flamencs...

Vam estar més de mitja hora per alliberar-les, no duiem res tallant, però els vidres d'una ampolla de cervesa varen ser útils. Les tortugues estaven dèbils, però amb força suficient per anar en direcció a la mar.

Esperem que tinguin més sort en el futur.

Feia només dos dies que hi vaig ser per aquells paratges deixant-me perdre, amb la bicicleta.

Vaig haver de tornar-hi. Només per veure clarament quin havia estat el passat d'aquell tros de món.

I especular sobre quin seria el seu futur.

Vaig marxar-ne, aquesta vegada amb la cara bruta.

Tornaré d'aquí a un temps. 

Irene

El meu tresor...

Ho ha mirades en llocs que ho valen tot. Es pot viure només per alguns moments intensos com aquest.

Sobretot quan al teu voltant tot es desfà mica a mica. Quan l'intel·lecte humà no és capaç.

Llavors hom pot sentir com els instints més primaris retornen a la pell.

Sense estímuls el món és escombraries. Quan l'ànima venç qualsevol intent d'idea. Quan les idees només són sinòmins de defenses baixes.

No deixaràs mai de meravellar-me. De fer-me sentir jo en tu. I pensar que sempre hi haurà millors oportunitats.

Fins al final

17/10/2005. Els Cardinals anaven perdent 2-4 al cinquè partit semifinals de la post-season. Era la novena i última entrada i aquest resultat els deixava fora de la lluita per la World Series. Un jugador eliminat.

Va ser el moment en el que el cinquè jugador, Albert Pujols (quin nom, oi?) va fer un Home Run de 3 carreres just quan el partit semblava sentenciat. (ho veieu a la foto).

Ni que sigui per acabar donant un cop de bat sempre hi ha esperança. Fins el darrer alè.

Londres, octubre i Munch

El primer cap de setmana de'octubre varem anar a Londres. Va ser una experiència curta però molt interessant. El viatge el varem fer conjuntament amb altres pares i mares de l'ex equip de futbol de l'Arnau. Bona part de viatge el varem dedicar a visitar els llocs més tòpics a la capital anglesa (London Tower, St. Paul, Picadilly, Hyde Park, Big Ben, etc.).

El més interessant però va ser l'escapada que vàrem fer a una exposició del pintor expressionista Munch que es realitza a la Royal Academy of Arts. Va ser realment emocionant observar l'evolució pictòrica i personal de tota una vida vista pel propi autor. Al marge de la seva innegable qualitat artística, (no podria opinar molt més en aquest camp), és frapant comprovar les similituds entre les trajectories vitals humanes, els moments, les pors, les escapades, les revolucions, les pauses, les alegries i el deteriorament. Molt recomenable.

Una altra decoberta interessant va ser l'ambient nocturn als carrers del Soho... però d'això en parlaré més endavant.

Barcelona grisa

A Dole (Jura) a França també s'arriba als 40 graus!


Mostra un mapa més gran