07 de juny, 2014

L’esperit decadentista

Article plagiat a l’escrit per Miquel Molina a La Vanguardia el 16 d’abril. Mentre el llegia, en lloc del Barça hi veia als Minyons. I aquí teniu el resultat d’aquesta manipulació interessada, però que expressa molt bé el que penso i no seria mai capaç d’escriure amb l’eloqüència de l’autor veritable.


L’esperit decadentista
La decadència és un procés que és relaciona bé amb la literatura i l’art. Poques obres mestres han donat les lletres universals que no s’inspirin en el declivi irreversible d’una família, d’una història d’amor o d’un model social en el seu conjunt. El principi de ruïna forma part de l’ideal romàntic com a element indissociable de la tragèdia. Fins i tot en les arts decoratives pot ser un valor afegit: una paret discretament escrostonada, un cert abandonament en un jardí o un punt de deixadesa en el vestuari d’una celebrity són elements que juguen a favor del conjunt si es fan servis amb contenció. Això sí, més enllà de la literatura i de l’art, el concepte de decadència se sol fer servir en negatiu. Cal tenir una visió molt despresa del món o simplement ser partidari d’interessos contraposats per ser capaç de recrear-se amb la degradació aliena.

Sorprenentment, els castells encaixen molt bé en tots els supòsits anteriors. És una assumpte d’interessos, però de vegades, molt poques vegades, pot ser també una manifestació artística: vegem sinó un 4 de 9 net descarregat. Analitzem el cas dels Minyons de Terrassa. És cert que fa patir la minyonada, però també és cert que un observador amb sensibilitat poètica pot arribar a recrear-se amb el declivi que viu la colla. La renovació fins a l’infinit d’algunes vaques sagrades, l’aposta irrevocable del model happy-flowers, o la sublimació de l’anti-concurs i altra mitologia fundacional com si fos un ideal romàntic són decisions que contravenen els principis de la competitivitat, però posades en perspectiva tenen l’encant del desistiment heroic. Són als castells com la renúncia en l’amor sublim: t’estimo mes que en la meva vida, així que em moro per tu (o ens passarem eternament intentant el 5 de 9 amb folre, encara que el de la dreta fluixegi i ens el fotem pel cap).

Cal afegir la progressivitat en el declivi i el lent abandonament del pati i de les actuacions per part de la massa minyonera per tal d’embellir el conjunt. És a dir, el nombre de castells assolits minva cada any amb lànguida cadència –aquesta temporada tocaria un gamma extra o cap- i la reacció de l’afició és més aviat una deserció gradual més que no pas els xiulets i mofes. Aquesta baixesa no s’entendria mai amb la que un dia va ser la millor colla del món. L’ideal seria que a les últimes actuacions només hi anessin els partidaris de la derrota com a concepte poètic: amb el mateix fervor d’aquells que porten camèlies a la tomba de Rimbaud o ampolles de bourbon a la de Jim Morrison.

Aquests seran els nostres Minyons de les il·lusions perdudes, aquells que hauran resistit la temptació de renovar-se a temps per a continuar competint amb anodina laboriositat burgesa. Uns Minyons decadents i decadentistes, fidels representants en els castells d’aquell corrent literari que era devot del següent principi irrenunciable: entregar-se a un refinament exagerat en l’ús de les paraules.