03 d’agost, 2010

Ara ja toca amb un pis més!

La recent actuació de les Santes a Mataró dona per finalitzada allò que podríem anomenar la primera part de la temporada. En aquest període hem pogut observar, tant la posta a punt de les colles, com els primers atacs a castells de dificultat. Vet aquí que les colles ens han mostrat quin és el seu nivell enguany que, de fet, no es gens dolent, amb excepcions positives i negatives. Arribats aquest punt, alguns observadors entesos poden entreveure quin són els objectius que cada colla podrà encarar de cara a la segona i definitiva part de la temporada.
Però més enllà de comentar quins han estat els resultats de cada colla, voldria fer un apunt sobre un fet de caràcter periodístic que es va succeint en els darrers temps. Cada dia em sorprèn de forma més negativa, la incapacitat d'alguns periodistes castellers que podríem anomenar primeres espases, per observar el fenomen casteller més enllà de la construcció interpretativa que ells mateixos han construït i que autoalimenten de forma endogàmica.
Els ingredients de la recepta estan dissenyats per a l'èxit fàcil:
  • Una bona dosi de ranquings fets amb la patilla i refrescats amb alcohol.
  • El mimetisme quasi ciclista: L’ iconografia clàssica de líder (mallot verd), aspirants, gregaris, els simpàtics, els invisibles, etc.
  • A la tele un model tipus Chicho Ibañez, amb tot de mosques (soc suau en l'adjectiu) en el pla i pel darrera la càmera (algú ho havia de dir).
  • L'absència quasi absoluta de crítica, un fet que només és dona en el món de l'actualitat esportiva. Segurament l'únic motiu acceptable de crítica foren castells a altres indrets d'Espanya. Així les coses algunes xarlotades locals, xineses, o altres actuacions diguem-ne promocionals a l'estranger extra-ibèric, són simpàtiques. Això condueix a un altra tema, del qual parlaré algun altre moment, sobre els complexos de certs sectors del nacionalisme border-line.
  • L'us sovintejat de símils bèl·lics que donen la dimensió èpica adequada a les gestes.

Aquesta estructura assegura la construcció d'un determinat relat casteller que suposo que te èxit (reduït). Però cal preguntar-se si el constructe és veraç, equànime, autocrític, etc. I sobretot si te la qualitat suficient, de forma assenyalada pels comentaris i interpretacions tècniques.
Però no. Fent un símil un altra vegada amb el món de l'esport, concretament del futbol, les interpretacions tècniques són de vol gallinaci. Alimentades moltes vegades per la pròpia necessitat objectiva, o pel desig subjectiu, les interpretacions de caràcter tècnic gairebé sempre fan esment a la forma dels castells, entenent com a forma diguem-ne estètica de la seva execució. -Que si tremola, -que si està quiet, -que si és alt, -que si és baix, -quantes noies, -que ràpid, -quina canalla! o el boníssim ja els tocava!!! etc..
No es necessari que els relators dels castells sàpiguen com el que més. Si més no des del vessant tècnic casteller.
El que trobo a faltar doncs és una visió més àmplia. Quan una colla es planteja un castell de dificultat a plaça habitualment existeix un llarg procés previ que ha conduit a la possibilitat de plantejar el castell. Jo trobo interessantíssim aquest procés previ. I no només interessant des d'un punt de vista informatiu. És rellevant ja que per una colla encaixar totes les peces de forma adequada, dona els pas a l'èxit. I cada colla te la seva pròpia forma de realitzar aquest procés de gestació. Quan un relator dels castells demostra conèixer o interpretar aquestes claus o peces del trencaclosques és quan realment ens explica alguna cosa més enllà del que es fa evident en forma de resultat (intent, carregat, descarregat....). I òbviament dona algun valor afegit a la informació en si.
En el decurs de l'actuació de Badalona, (actuació de les que només interessen a les colles que hi participen, i als tècnics-polítics que la subvencionen) un d'aquests periodistes mediàtics em comentava amb una certa dosi d’expertesa la seva incredulitat amb les possibilitats amb la progressió del dos de vuit dels Minyons de Terrassa amb els quinze dies que restaven fins a la Festa Major de Terrassa. Jo li vaig comentar que quinzes dies en castells podien arribar a ser un temps molt llarg. Tant per millorar com per empitjorar.
Vaig callar, per no esgarrar-li l'admiració que li procuraven la perfecte execució dels altres castells que per allà es van poder veure. Ell no veia, al contrari que bona part de la meva colla, que el dos de vuit dels Minyons a Badalona va ser, justament la prova més perfecte de que els castell apuntava a tenir bona part dels requeriments per poder-lo fer amb un pis més. N'hi havia un de desconegut per tots i era saber si es podria assajar l'estructura sencera i portar a plaça la gent necessària. La resta era perfecte: un castell a) lleuger, b) ràpid, c) amb cares noves que no eren allà per circumstàncies d) que s'havia fet ja diverses vegades amb solvència e) que es va saber treballar f) que estava dissenyat per a ser de 9 pisos g) amb el que la colla creia, h) i sobretot!!! que mostrava adaptabilitat als problemes d'execució. Hi ha moltes vegades, per exemple quan un castells s'executa completament immòbil, que alguns d'aquests elements són difícils de veure, i que sense veure assaigs, donen una imatge falsejada de les possibilitats de progressió del castell. L'exemple és especialment indicat amb els castells que s'han d'emmanillar: "Com que hem fet 70 vegades el castell de X, ara ja el podem fer (ja toca) de X+1”. Error!.
Els castells es dissenyen de dalt a baix per tenir els pisos que ha de tenir, i si se li vol afegir-ne un, el planteig ha d'esser global. Del baix a l'enxaneta, de l'agulla al darrer cordó.