06 de desembre, 2009

2 de 9 amb folre i manilles - 1993

(comentari que apareix a la revista castells n.28 sobre el primer dos de nou amb folre i manilles, un exercici per activar la memòria, analitzar el present, i somniar el futur dels castells)
El primer dos de nou amb folre i manilles de 1993.
No parlaré aquí del castell des d’un punt de vista tècnic, exposaré alguns dels fets que van canviar arrel d’aquell esdeveniment. Quan anàvem preparant la Colla en l’esdevenir de la temporada 1993 repetíem una vegada i una altra la necessitat que tothom vingués a assaig i a les actuacions. I també repetíem que, si tot anava bé, en la diada de la colla provaríem un nou castell, que no s’havia fet mai. (vegeu, si les podeu obtenir, les cartes de “la Tècnica” en els butlletins Colla de l’any 1993).
Del 1988 al 1993, als Minyons, el (singular) castell de nou era un objectiu de temporada.
Cal situar-nos abans de tot en el context d’una colla com els Minyons de Terrassa a inicis de la temporada 1993. Per a molta gent que fa castells ara a la colla és molt difícil de copsar. Anàvem cap amunt. Però a molt poca velocitat: l’any 1988 havíem carregat el 3/9f. L’any 1989 el descarregàvem. L’any 1990 només varem carregar el 3/9f, el 4/9f amb folre és quedaria en intent. L’any 1991 varem carregar el 4/9f. I l’any 1992 el varem descarregar. També, val a dir, que en tot l’any 1992 només varem descarregar en una ocasió el 2/8f.
En definitiva, a inicis del 1993, i des de l’any 1988 havíem assolit carregar o descarregar cinc vegades un castell de 9 amb folre. Cinc castells de nou en cinc anys. Ara pot semblar poc, però de fet, eren els sostre dels castells. Per a nosaltres i per a la resta de les colles que els feia: la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la Colla Joves dels Xiquets de Valls i els Castellers de Vilafranca. Aquell mateix any 1993 també s’hi sumaria la Colla Jove de Tarragona.
Per fer un pas qualitatiu calia prémer el gas durant la temporada. Molt més. Ho teníem molt clar quan un dissabte gèlid del mes de gener, (a Vilafranca), amb el Nani vàrem animar-nos a dissenyar una comissió tècnica en la que vaig poder comptar amb un equip sensacional. Dit i fet, abans de començar l’actuació de la diada de la colla del 1993, els Minyons ja comptàvem tres castells de nou amb folre i també havíem completat en sis ocasions el 2/8f (més una carregada a Reus).
Els Xiquets de Valls, el Vendrell i Vilafranca com a referents històrics. Perden la iniciativa.
Carregar el 2/9fm va significar un primer trencament amb quelcom que havia restat inalterable més de 100 anys. Els castells s’havien concebut (i modificat) sempre a Valls. És veritat que els Castellers de Vilafranca van intentar abans que nosaltres la “torre” de 9 amb folre i manilles. Però els seus diferents dissenys tècnics no varen prosperar. Si la “sobreexplotació” pilanera dels anys 90 iniciada a Vilafranca hagués arribat uns pocs decennis abans, potser, els Nens del Vendrell haurien tingut la seva pròpia opció amb el 3/8a. Però dubto que els hagués passat mai pel cap dissenyar un castell fora de l’ortodòxia vallenca; l’apreciat Ton mai em va mencionar aquesta possibilitat.
Un nou model de Colla a imitar.
El 2/9fm va posar en relleu no només unes determinades capacitats tècniques de la colla, i l’audàcia en inventar un nou castell. Va ser la rubrica a l’acceptació de que el model de Colla que els Minyons havia plantejat, ja de feia anys, era un model d’èxit, no només social sinó el que és més important i incontestable: també a nivell tècnic. Ara potser fa riure pensar-ho, però tant la plena incorporació de les dones, una vida social més enllà de l’activitat castellera, irreverència amb l’statu quo (que s’ha anat moderant amb els anys), una visió de la cultura popular allunyada de posicions costumistes, facilitar un punt de trobada del joves urbans, etc., eren llavors uns actius que la Colla va saber usar en benefici dels castells. I a partir de llavors moltes colles, la majoria, van fer seu el model.
Gallina de piel
“L’han carregat!”, (repetiu, cridant, set vegades). En el món virtual, quan la gent veu aquest castell pel youtube encara se li posa la pell de gallina. Aquell 21 de novembre, el Raval de Montserrat, estava farcit de la flor i nata del món casteller. Jo crec que la majoria eren (molt) escèptics amb les nostres possibilitats d’èxit. Alguns fins i tot negaven la viabilitat del projecte. D’altres, més prudents, venien a prendre bona nota. Al marge però d’aquest petit món de factòtums castellers, el castell va rebre (misteris de la comunicació) una repercussió televisiva i social sense precedents. Per primer cop, tot i que ja es feien castells de 9 des del 1981, la televisió va trobar una connexió amb els castells clara. A partir d’aquí la reacció va ser en cadena. L’impacte de l’esdeveniment va superar àmpliament qualsevol expectativa que haguéssim pensat mai als Minyons. La “tele” va saber retransmetre per primera vegada la sensibilitat que es respira en els castells. Aquesta visió va passar per damunt un munt d’estereotips que, encara ara, llasten la mediocre informació que es dona sobre el fet casteller en la mitjans de masses convencionals.
Globalització i/o expansió. Banalització i/o rànquings.
La globalització cal entendre-la com la extensió i reproducció de les colles de castells als 90. Mireu sinó: una primera tanda de noves colles dels setantes que va fer augmentar d’un total d’unes 10 a un total d’unes 20. El nombre de colles existents al 1982 era de 23 i al 1992 26. Del 1993 al 1997 en tant sols 4 anys el nombre de Colles va augmentar fins a 56!. Es va més que doblar. Van aparèixer tota mena de possibles mutacions, que amb notables excepcions, no han aportat res al món casteller. Les variants castelleres lúdico-festives, de serveis socials, de barretina, grupuscles, escissions, etc. han vingut a engruixir un llistat interminable de projectes castellers.
També, a remolc d’aquesta globalització algunes colles van passar a fer castells de nou com xurros. I els objectius van ser des de llavors tots els castells de gamma superiors al 3 i 4 de nou amb folre. (que s’havien fet en comptagotes al segle XIX). Els detalls, els teniu en la bibliografia castellera. Davant d’aquesta allau de colles i castells, els periodistes atiats per una banda per l’estratègia de les grans colles, com també per la facilitat amb la que “entra” un rànquing van limitar el cos de la seva informació als rànquings. O sigui, per exemple, si sou de la colla número 34: all i agua. O també, val, si heu fet el 4 de 9 sense folre però uns més espavilats donen un “cop d’efecte” no teniu res a pelar. No us hi mateu.
Programació a llarg termini versus programació tàctica.
La velocitat en la gestació dels consecució del 2 de 9 era fruit d’un treball metòdic. Com el bon vi. De fet, crec que el gran nivell assolit en les colles punteres als norantes va ser fruit d’un llarg pas d’aprenentatge als vuitantes. D’aquesta manera, en general les “cares” (amb noms i cognoms) dels castellers de tronc dels castells de 9 i superiors, han tingut una renovació ínfima. Això ha permès viure de rendes durant bona part del primer decenni dels 2000 a moltes colles punteres. El treball a llarg termini ha deixat pas als moviments tàctics i especulatius. En la temporada 2009 ho hem pogut observar, amb castells portats a plaça molt lluny de les seves possibilitats. Entres les colles que surtin ara de la renovació dels castellers que pujaven aquell ja llunyà 1993 (i ja fa anys) són les que tindran més futur. Algunes ja han endegat el camí.
Un pas més. Feina per fer.
Finalment, recordar que la tècnica de les manilles del dos de nou, va poder donar pas, evolucionada, a castells com el pilar de vuit o el tres de deu. Però no soc gens nostàlgic. Altres vies de treball han estat menys fructíferes, i els castells anomenats nets s’han vist descarregats en ben poques ocasions. I el 3 de 9, el meu castell somniat mil i una vegades, mai. Qui s’anima?