.jpg)
L'itinerari és força distret, això sí, sempre per asfalt. Passar pels centres de Viladecavalls, d'Olesa, o per Monistrol, un matí dissabte del més de juliol és una experiència interessant. La poca gent que volta pels carrers sembla estar poc ocupada, com si esperessin veure venir les vacances.
El riu Llobregat baixava esplèndid, curull. Ple de riba a riba. Amb brogit. Pel riu vaig veure vagarejar un bernat pescaire. Fa anys aquest fet seria inimaginable.
A l'inici de la carretera de Monistrol a Montserrat em van avançar unes 50-70 motos d'una coneguda marca americana. Això em va fer recordar que ja fa més de trenta anys, estant d'escolta a Santa Cecília, havia vist curses de motos de pujada en costa a la muntanya. Eren motos d'aquí, moltes d'elles dissenyades i construïdes a Martorelles, Esplugues o a qualsevol taller de Barcelona. Els pilots de les motos d'avui duien una estètica estrangera. Com la majoria dels visitants del monestir.
Mentre jo esmorzava un entrepà (a preu d'or), allà on fa anys hi va haver havia l'aparcament "oficial", uns japonesos dinaven pizza. Un"ramat" d'adolescents italianes amb ulleres enormes reien entre elles. Vaig pensar que no havien estat afortunades de poder anar, en les mateixes dates, a Austràlia al congrés mundial de joves catòlics amb Benet XVI. El noi que em va atendre (cobrar) només va saber-me dir una paraula correcte en català: "adéu". Ja se sap, els aires místics de la muntanya impregnen la cultura d'arreu.
Els romeus de terres lleidatanes donaven un aparent toc de normalitat (crec que no eren figurants). I les parades de mató. A Montserrat doncs, com sempre.
De tornada, ja era tard vaig veure un altre ocell, en aquest cas en forma de "pàjara" pujant l'interminable coll des de la Riera de Gaià a Viladecavalls fins Can Trias (1 km). I és que aquests del tour són uns animals!
